divendres, 13 de maig de 2016

FESTIVAL DE CANÇÓ COMPROMESA A LA SEGARRA

*Comparteix i guanya una ENTRADA VIP pel Festival!!!

Eixirà el sol, farem la nit i tornarà a clarejar el dia. Hi haurà camps on la vista es perdrà entre planures i cel, cançons ben arrelades a la terra, molta convivència, una manera alternativa d'enfocar la vida, el tast del temps, brindis per la vida...

Un cap de setmana emocionant, en un paratge brutalment bonic i calmós, uns companys de viatge salvatgement bons [ Borja Penalba David Caño David Fernàndez Meritxell Gené Guiem Soldevila Mire Vives Vera Andreu Valor ] i les ganes de fer una baula social ferma, entre tots, per construir un món més digne, conscient, actiu, feliç i vital (també podem seguir amb l'estrès, la precarietat social, la manca de temps, la vida mal viscuda i els diners com a motor de les nostres decisions...). T'ho venim a oferir perquè no et veiem somriure com ens agradaria que ho feres.

Apunta la data: 11-12 de juny. Casa Colònies de La Guàrdia Lada (La Segarra). Moltes activitats, un festival de cançó compromesa nocturn, revetlla, mercat d'intercanvi, xarrades, ruta ecològica, menjades...

*Ah i descompte del 25% per a estudiants, aturats i pensionistes!!!

Tota la info la teniu ací: http://www.guardialada.cat/ind…/festival-de-canco-compromesa

Les imatges? Per ubicar-vos!!!







dimecres, 27 d’abril de 2016

QUAN PERSEGUEIXES LA SORT!!!

Des d'el moment que sonà el telèfon per donar-nos la possibilitat d'estar en aquest "Homenatge a València", a la plaça de bous del Cap i Casal, que res fluïa de la mateixa manera. Serien nervis, il·lusió o incredulitat, doncs al cartell hi havia gent que ha sigut fonamental en aquesta camí on la vida i la música prenen un sentit semblant. I això em pesava molt.

Dissabte [23 d'abril] pel matí, el cos estava fatigat per haver arribat a casa a les 4am després d'un bonic concert a La Vilavella (La Plana Baixa) junt a Josep Lluís Notari i una gent magnífica amb la que tindrem futur compartit.
Els guerrers que m'acompanyaven al nou dia tenen l'energia que jo mancava i reclamaven correspondència i la tingueren a pesar de saber que era un dia especial i calia estar centrat. Curiosament el cos respon. El subconscient devia haver-li-ho comentat a les emocions perquè no em trobava com de costum. El pes de la responsabilitat personal. Necessitar estar al 100%.

Arribat el moment de partir cap a València, el cap comença a ubicar-te i a fer-te responsable de la situació que està per vindre. Quan analitzes molt les coses l'eufòria per una part és dolça però el pànic d'enfrontar-te a una experiència nova i tan potent no saps com pot afectar-te damunt de l'escenari.

Ja a València, els voltants de la plaça es mostraven actius. Molt de trànsit, cares conegudes, càntics joiosos d'efervescència natural en un moment històric, banderes que abraçaven les esquenes de molts vianants...En general, un ambient que es prestava a gaudir dels sentiments que finalment van ser tot un èxtasi per molts de nosaltres i per molts motius.

Blai (responsable de la meua calma i guitarrista per l'ocasió) fa la seua salutació punky des de la distància. Una abraçada i a buscar l'entrada. Sense massa esforç trobàrem la porta per on els participants (cantants, rapsodes, presentadors, castellers, músics...) havíem d'identificar-nos. Tot molt ben organitzat i sense problemes. Tot al contrari. (Aprofite per felicitar als organitzadors, responsables i gent voluntària per la feina feta).

[Prem el botó FF del comandament a distància per no enrollar-me massa]
Borja Fernàndez de los Santos Pau Xambó quin temps? T'he portat una samarreta! Vols aigua? Jo em beuré la teua cervesa. Haurem de provar. Està plovent. Mira quanta gent. Què bonica està la plaça. Heu pensat en cobrir el contorn que envolta la plaça? Eiii m'alegra veure't. No hi ha dos sense tres. T'enyorava. Quan ens toca? Ostres com plou ara. No si ja veuràs! I com que em passen certes cosessss. Si no teniu segur sereu responsables...Signam els drets de cessió d'imatge. La plaça està plena. Açò ja va. Creus que xixpox paopoaisdf aposfj alñskjdf aposidf añlskdjf apsodifasdjf

Ens trobem a la pista, al costat de les escales que ens separen la normalitat de la salvatge situació de cantar davant 10.000 persones. Com si fos una rutina. I a més, sols un tema. Com per consolidar-te damunt l'escenari...
Andreu, sou els següents. Poseu-vos ací. Junt a Blai, afinem per última vegada, ens mirem, somriem. Estàs tranquil? Això què és? Però tenim ganes, moltes ganes. Si no emprenyen els nervis, gaudirem!
Sona el nom pels 50.000 watts i en segons ens plantem davant la multitud.

- "Bona nit estimades i estimats. Sóc Andreu Valor, vinc de Cocentaina. Tinc el plaer d'estar acompanyat per Blai Antoni Vañó de Bocairent. Comarques del sud. 


Estem encantats d'estar ací. Intentarem fer cultura però aquesta vegada sense maltractar animals." 
La gent va agafar aquesta part de la introducció de bona manera i segur que gràcies a això tot va seguir rodat.



Pensarem que era bonic enviar una forta abraçada a tots els companys, també responsables d'aquesta situació de retrobament tan potent per un sector de la societat valenciana que ha sigut emmudida durant tants anys. Em venien al cap Pep Gimeno Botifarra, Amàlia Garrigós...i tants altres que són imprescindibles i no estigueren. Ni totes/ts cabíem (per nosaltres era la primera ocasió), ni tots/es podíem estar, però nosaltres desitjàrem fer-los partícips.
Per donar pas a la cançó, una reflexió de situacions que encara observe: "Caldria que aquesta esquerra diversa i rica es proposara un front compartit per buscar un bé comú, perquè aquest enfrontament sempre acaba en mans d'una dreta, que com la valenciana asfixien el nostre futur. Recordem la màxima: Un poble no es perd perquè qui no l'estima l'ataca. Un poble es perd perquè qui l'estimem no sabem defensar-lo. Aprenem a defensar el nostre País!!!

Tot seguit amb paraules de Vicent Andrés Estellés, "Ací em pariren i ací estic" i començàrem a cantar. La gent amb tots els participants es va mostrar molt amable i eufòrica. Això t'ajuda a estar tranquil. Amb la multitud i la retroalimentació sonora la veu s'escapa. Ens atrevim fins i tot a fer cantar al públic i ells responen amb l'amabilitat desitjada.
S'acaba la cançó, amb un cor controlat però bategant potentment, sospirem i ja de nou a la sorra. L'abraçada amb Blai, de felicitat, de satisfacció, d'haver compartit un moment únic era inevitable.


Pletòrics, Blai vol quedar-se entre bastidors saludant als Primos (Senior i el Cor Brutal) i amics i jo tenia moltes ganes d'anar a veure l'escenari des de diverses òptiques i sentir tot el que estava per sentir, com a cantant, com a públic, com a admirador, com a treballador...



Des de la part alta i frontal a l'escenari, vista 90º a esquerra o dreta, era fascinant no trobar espais buits. 10.371 persones vaig contar. Tantes cares de felicitat. Tantes ganes de voler formar part. Tanta emoció compartida i tanta llibertat aconseguida.
Tot en la vida són símbols i romanticisme quan es parla d'aconseguir dignitat. Aquesta era una mostra on la gent va ser capaç de sentir-se estimada, simplement valorada com qualsevol altra persona, no sentir-se habitant de segona. I a mi això em torna boig de felicitat.

Des d'allà d'alt vaig poder gaudir de les Muixerangues, dels Castellers, de com Al Tall va fer alçar la plaça de nou, amb l'eufòria d'una gent que es trencava les mans aplaudint al Tio Canya.
Com canvien les coses des de la perspectiva de l'observador. Per uns rojos, catalanistas, separatistes...i per altres, que necessària ens és la tolerància per construir un país divers, respectuós, on sens dubte tinguem veu i vot, però que amb la crítica defensem el dret d'existir. Tan de bo el destí es canse de jugar amb nosaltres (amb tots nosaltres).
Anit conversava amb uns companys de com la crítica en la guerra civil no era "tan dura"  entre la societat com podem observar hui en dia. Si, és cert, de tot hi ha però en guerra, s'havia d'elegir a la força, no hi havia elecció. Els veïns, encara que foren de diferents bàndols s'ajudaven entre ells perquè la mort i la càrrega no té cabuda en la humanitat i ells no aspiraven més que a sobreviure. 
Em pregunte, amb les fortes opinions i actituds d'enfrontament d'aquesta societat agressiva com solucionarem la vida.

Tots/es sabíem que un dels moments memorables seria la reaparició de Lluís Llach. Qui em coneix sap de la transcendència que ha calat en mi el cantautor de Verges.
Marxant de nou a retrobar-me amb els músics, jo no deia res, però anhelava trobar-me'l i poder-li dir un GRÀCIES que ho significava tot per mi.
Un poc d'aigua, una fruita, salutacions a nous artistes que anaven apareixent perquè els hi tocava actuar. A les grades posteriors a l'escenari, salude a Núria Cadenes mentre sona Obrint Pas, el passat més present d'aquesta història. Amb la foscor és amable i me les torna però sense reconèixer-me (què bonica haha). Finalment riem junts. Em diu que Lluís està assegut per baix, amb sorpresa per a mi, al costat d'un estimat amic de l'Olleria (Pep Albinyana). Les cames van prendre vida pròpia i jo? Doncs darrere d'elles.
- He de puntualitzar que sempre he valorat a les persones com a tal, i m'encanta que així siga, sense engrandir ni menysprear ningú, com crec que som tots i totes, iguals. Però una referència tan gran per mi havia de marcar la diferència. -

Tot allò que havia pensat en dir-li, es va esborrar del cervell instantàniament. El pànic ja feia presència i només em vaig atrevir a presentar-me, saludar-lo i a demanar-li immortalitzar el moment. M'és suficient. Seguisc embadalit amb la grandesa que fomenta la seua humilitat. Senzill, amb el seu barret de llana, una jaqueta impermeable, tímid i valent a l'hora, com no volent molestar ningú quan tots desitjàvem veure'l aparèixer de nou.
Durant els 15 minuts que va estar a l'escenari, atreia l'atenció de la gent d'una manera bestial i estic segur que sense voler.
Amagat a l'escenari, al costat de Francesc Anyó i Claudi Penalba, veient com s'emocionava com nosaltres Mire Vives o Xelo Miralles amb qui l'espontaneïtat ens va fer compartir dos llagrimetes, gaudíem del nostre referent.
Cantant amb Feliu o amb els immensos Ovidi3 (Cañó, Penalba i Fernàndez) la llum del seu cant augmentava la nostra passió, com a persones i com a poble. És únic. Per mi ho és!

Com propose la fi d'aquesta experiència? Què tinguem sort va ser el tema elegit per acomiadar-se del nombrós públic, una cançó que tant he cantat i que pense que tant uneix. Desitjar sort als demés. Quin cant més bonic.
Sense parpellejar, cantant amb ell, Pepa Alòs a mitat cançó ens mig-convida amb una dolça empenta a sortir a l'escenari per acabar cantant la cançó amb ell. Improvisat. Per estar on tocava estar, dic jo. De la mà de Tomàs de los Santos, Joan Amèric, Feliu Ventura, Mireia Vives, Francesc Anyó i Claudi Penalba, fent d'un voluntariós cor emocionat, a l'esquena de Llach i als ulls dels milers d'assistents. "Així pren tot el fruit que et pugui donar"...Un somriure d'orella a orella. Un no saber on estàs. Una cançó. Un referent. Saber-te present. Un dia etern. Un somni.


Què passa quan baixes? Que el control de les emocions desapareix i l'aigua salada brolla pels ulls, les abraçades són necessàries (ja ho diem constantment) i la vida és meravellosa.

Recorde les mirades de Borja [Penalba]. Sabia que sentia i ell sabia que jo enyorava aquest dia. Ell estava tan emocionat com jo. Un bes al front. Un "serà inoblidable"...

Exageració per uns, comprensió per altres. Després de 48h recorde exactament tot el que vaig sentir i és el que acabes de llegir.

Era aproximadament la una de la matinada [ja 24 'abril] i la festa continuava. I puntualitze FESTA perquè és el que aconseguirem fer entre totes i tots, una situació d'eufòria que a ningú desitjava incomodar i pense que va ser un acte moral que va contribuir a la lluita front el feixisme, el capitalisme, el patriarcalisme i l'opressió, amb la necessitat d'una RTVV pública i de qualitat i d'un sector cultural professional...Cada crit donat per millorar la igualtat entre les persones. I front aquest desig no hi ha tracte possible. Tots ens mereixem una vida digna i lliure.
I tot això fet des d'un acte organitzat per ACPV promogut per la cultura. Coses dels radicals!!!

Diversos grups seguiren ambientant el moment amb formacions més grans i una música potent, qualitativa i contundent. Va ser molt especial. Trobar-nos damunt de l'escenari amb artistes que havien dit adéu i han sigut fonamentals en aquest procés regeneracional. Grups, cantants i rapsodes actuals, joves i menys joves, dones i homes, un públic des de nadons a persones de 80 anys, una plaça a rebentar. Feia goig.

Durant tants anys no era fàcil seguir somiant, doncs la flama tremolava dèbil per la passivitat social. Ara, pot ser siga incert el futur però la prova està en que quan la gent vol prendre partit, el resultat és altre i la veu és del poble.
El nom del país, la llengua a parlar, el pes de la història en cadascú imagine que és molt personal i haurem de buscar la fórmula de la convivència. Però els carrers són de totes i tots i el primer pas per construir és assumir això, que no hi ha veritats absolutes, que el sol és de tots i totes i que un poble com aquest es mereix el mirament de la diversitat on tu tingues cabuda però jo també i que la dignitat de cada valencià/na no està en venda!!!


Per acabar un Sundae (gelat de moca i xocolata), la lluna i un cel on recordar que els somnis molt somiats poden acabar millorant els màxims desitjos.
.

El dissabte 23 d'abril? Serà un dia que durarà anys.

Fotos per: Miguel Ángel Perales / Mª Jesús Ribes / Xelo Miralles / El Temps.cat
Vídeo per: Assutzena Santamaria

dilluns, 4 d’abril de 2016

DOCUMENTALS (NOU TEMA)

Estem bojos. Descontrolats. Perduts...i la inèrcia.
La memòria ja no fa el seu paper. Reiterem el dolor. Conscients.
Construïm un demà infernal, de venjança, de temor, de pena.
Fan fútbol per la tele i amb el circ oblidem formar part de la vida. Quan ens obrin els ulls intentem posar ordre però demà, demà ja no ens interessa seguir defensant la dignitat perquè pensem que ens esgota, ens cansa.
La lluita, la perseverança, la felicitat...són un mode de vida i les societats les hem venudes a canvi de l'esclavitud d'un segle que es recordarà per ser l'inici de la caiguda de l'imperi moral en pro del capital.

DOCUMENTALS (Poema de Vicent Andrés Estellés amb la col·laboració especial de Moisés Olcina).

No aspira a ser cançó, sols a pensar i a decidir.
Els efectes, els arranjaments són el trastorn. En la quietud volem pensar que hi ha cura. No crides gol, crida justícia.